dijous, 10 de juliol del 2014

Marca de la casa

Hi ha petons que fan ferida i amb el temps surt la cicatriu, un ull sec que mai acaba de tancar-se. Potser és per això que veig el món de deu mil maneres diferents, segons el dia, segons l'ull que el mira, segons el tros de roba que el deixa mirar. Aquí, a sota el colze, n'hi ha una de fa molts anys, un petó d'estiu segur que familiar, després d'un aterratge en planxa a dues rodes, que tan sols mira quan comença la mitja màniga. Pobret ull blanquet, que només sap coses de sol i bon temps, i potser guarda algun record de classes de natació, d'olor de talc i assecadors de paret. O potser guarda, gelós, la retina dels amants que m'han vist ajupida, colzes contra els genolls, mans a la cara, mirada entremaliada.

Deixa'm trencar-te –em deia, un.
I jo entenia deixa'm tancar-te, per culpa d'una enclusa que no acaba de fer de corretja i juga al telèfon de tant en tant. Ossos contra ossos, pells encetant-se, i jo cridant per dins que tanqués sa mare i a fer la mà.
Deixa'm menjar-te –i me li enduia totes les crostes, una a una, estovant-les lentament a petons i llepades. Després a dins se'm van coagular i un mal de panxa pitjor que una úlcera que cap metge entenia de què venia. Ell, tan content, que vull trencar-te i cicatrius i cicatrius pel cap del temps.

Ara a les plantes dels peus hi tinc ventoses que es fonen quan trepitjo calideses. I a les nits em tornen a sortir, espores batallants.